IV Premio de Literatura Abat Oliba CEU. 2009.

L’alpinista va alçar la mirada i va observar les estrelles. En la solitud del Makalu, un dels “vuitmils” que hi ha al Nepal, són les seves úniques companyes. L’aire li falta, però li agrada sentir la sensació d’estar viu i respirant. Cada alenada li dóna una bufetada de vida. Té la tenda al costat, però tenint en compte el bon temps que fa -quinze graus sota zero i el vent en calma és bon temps en la seva mentalitat- ha decidit fer bivac. I és que també li agrada sentir el fred calant-li els ossos. Ha sopat el mateix que ahir, que alhora és el mateix que abans d’ahir, i que l’altre...De tant en tant pensa en un platet de bon pernil, en una paella, o en aquells macarrons de la seva àvia. Però en el fons, i no tant en el fons, sap que li agrada patir (el fred, el menjar, el respirar...). Mentre es dedica a comptar les estrelles, un dels seus passatemps preferits, recorda l’últim cop que va dormir al llit, al seu llit. Torna a reconèixer que el relleu de la màrfega li resulta fins i tot agradable, i que la fredor del gel de sota seu que travessa el sac de dormir li produeix un pessigolleig plaent.

Quan duu comptades ja vint-i-set estrelles, decideix canviar de passatemps. Ara es tracta de trobar formes al cel. Com que mai ha sabut astronomia, per ell l’univers té molts noms, i cap d’oficial. En la ment de l’alpinista, no existeixen ni l’Ossa Major, ni la menor, ni Cassiopeia. Hi ha la rosa, l’ocell, el floc de neu...I avui bateja una nova constel·lació. Ha trobat un conjunt d’estels que formen una mena de triangle, com casa seva! Es dirà la Catalana. De fet, mai recorda on són els descobriments del dia anterior, i el que ahir era la rosa, avui per l’alpinista té forma d’ocell, i demà serà el floc de neu. Quan ja no li queda cap tros de cel per escrutar, es fixa que fa una olor forta, que ell fa una olor forta. L’alpinista sap que aviat li tocarà bullir una olla d’aigua i rentar-se. El fet de tenir una mitja melena no hi ajuda, però ell creu que li dóna un toc sexy. Sap que no veurà ningú en bastants dies, però li agrada estar preparat per si troba la dona de la seva vida a 8.000 metres d’altitud. I és que abans de marxar, en un exercici que ell mateix defineix de narcisisme, passa per la perruqueria per arreglar-se els rínxols d’or. Sap que el més lògic seria fer-ho en tornar, però per ell, l’esdeveniment és l’ascensió, no el tornar a la civilització. Mentre la fosca avança, comença a pensar que serà nit d’insomni. Avui ha fet 700 metres de desnivell, i li queda encara un dia d’ascensió, per la qual cosa sap que no pot permetre’s una nit en blanc. Normalment li serveixen per escriure mentalment les històries que quan torna a casa escriu i recopila. Té ja un llibre publicat, i en un parell de mesos creu que podrà aconseguir completar un altre recull de relats. Les seves històries sempre tenen a veure amb la seva experiència vital: neu, sol, allaus, gel, glaceres...És el que coneix, i és el que transmet en els seus contes. Finalment, quan una història comença a dibuixar-se-li al cap, acaba caient adormit. A l’endemà sempre li fa ràbia haver-se adormit, i no poder recordar l’inici d’aquella història que li semblava tan i tan bona.

Quan es lleva, el sol ja apreta, i sap que li queda el tram més difícil. Poques vegades puja acompanyat, però en aquesta expedició va contractar dos xerpes. Ja fa tres setmanes que van marxar. Sol tenir bona relació amb aquesta gent, no són tan amants com ell de la neu. De fet, són més aviat mercenaris de la muntanya, fan les ascensions perquè reben un bon sou. Malgrat això, li agraden. Els dos que han pujat aquest cop amb ell no han pogut fer cim. Quan hi arriben, cobren doble. Tot i aquest incentiu, no han fet l’últim tram, el que l’alpinista es disposa a fer avui. Van iniciar el descens enfadats amb l’alpinista perquè no va voler abandonar l’expedició. Segons els dos xerpes, era impossible fer cim. La neu no estava consolidada, cada nit queia una nova nevada, i el mantell nival era inestable, la qual cosa feia que el risc d’allaus fos...pràcticament una seguretat.

Comença a recollir el que necessita per fer cim, i va pensant en el què veurà quan hi arribi. Els ulls se li tancaran de la forta llum del sol, els pulmons li semblaran excessivament petits cada vegada que agafi aire i li faran mal els dits dels peus, perquè té mala circulació, ho sap, i el fred l’afecta més del normal a mans i peus.

Quan veu centellejar el sol a la neu, s’anima. Comença el tram final. L’únic que l’entristeix és que arribar al cim implica iniciar el descens. Així doncs, amb un somriure als llavis posa fil a l’agulla, i encara el darrer tram. Cada passa que fa és una menys per la meta, però també implica més dificultats per respirar. Somriu, i no pot pensar en res més que en quan tornarà a casa, un petit xalet a 1.800 metres, a 5 minuts d’unes pistes d’esquí. És conscient que és un malalt de neu, i sap que potser un dia la seva malaltia el matarà.

Mentre recorda el seu xalet, sent un soroll, i sap què és, quant tardarà, i què passarà. Algun dels seus passos ha generat una allau. Sap que a 8.000 metres d’alçada només un miracle pot salvar-lo. I l’alpinista dels rínxols daurats no creu en els miracles. Quan comença a veure caure l’explosió de neu, somriu, i pensa que ha tingut una bona vida. Fins i tot pensa que l’espectacle de tot el devessall de neu és preciós. Està satisfet de morir allà dalt, i només està preocupat perquè no ha conegut la dona de la seva vida a aquelles alçades. Pensa que encara té l’esperança...Quan la neu el sepulta, un dels últims pensaments que té és que el fred conserva, i si Walt Disney està congelat en alguna part del món, ell també pot quedar-s’hi allà dalt. Sempre s’ha pres les coses amb bon humor, i la seva mort no serà una excepció.

Somia que, havent quedat sepultat en la via més habitual d’ascens, la dona de la seva vida el coneixerà en una expedició solitària. Ell l’estarà esperant, sempre jove. Sempre amb els daurats rínxols arreglats, i els ulls blaus fits, observant tots els alpinistes, amb una espurna de felicitat als ulls.

Ha viscut com un malalt de neu, i ha mort com a tal. Feliç.