II Premio de Literatura Abat Oliba. 2007.

Retrat de l'ultim suspir

^{de Jordi Vidal López}

Seia, amb la calma nevada de l’hivern, no gaire lluny de la finestra (vidres bruts de fang, persianes de fusta), prop de la fosca de la matinada, i amb l’obra que tants cops havia llegit sota la mirada dels ulls nonagenaris, en un balancí d’alzina i vímet que gronxava lleument l’amargor de la lectura. Amb feblesa, un llum d’oli no arribava a daurar les pàgines, que el temps ja s’havia encarregat d’esgrogueir i mig pansir: fins la llum es mostrava dèbil, esvaïda, decaiguda per la solitud.

Una pipa prominent naixia, de gairell, entre l’espessor del bigoti i la barba canosa. De tant en tant, en sortia una fumarada, falsament volàtil, aparentment subtil, que no trigava gaire a impregnar d’un tuf inevitable tota l’estança. Únicament un olfacte ensinistrat podria haver detectat, amagada, l’olor del llum d’oli, gairebé anul·lada pel fum del tabac, que fins arribava als forats que els corcs havien esculpit en la prestatgeria d’olivera.

Estirat vora la protecció del balencí, un gatot, vell, molsut i cuacurt, d’orelles tortes i pelatge descolorit, miolava ronsejant en un badall de son. Ara ja no seria capaç ni d’ensumar una rata, i en el cas que n’ensumés una, estranyament s’aixecaria per veure per on es movia el rosegador. Si una mosca brunzís tocant els bigotis del felí potser li dirigiria una mirada cansada però, ni per molesta que fos, mouria un dels seus pèls.

Impertorbable en la lectura, l’home escoltava, per acompanyar-la, la més sublim de les peces romàniques: a un volum molt baix, de fons, un gramòfon (des d’un prestatge entre dos gerrets de porcellana amb flors de seda) relatava, mig ronc, mig afònic, com els violins havien cantat, amb dolça lleugeresa, un adaggio entre lapislàtzuli i turquesa, mentre les flautes perseguien en un compacte escamot cisellat de mà mestra, alhora que els corns i tombons feien ressonar a sota veu els seus passos, tot marcant íntimament el camí a clarinets i oboès.

Aquella nit no llegiria fins a l’albada, així com cada tarda d’hivern des d’anys enrere. Va acabar de llegir-ne l’última plana, va tancar el llibre. El gat dormia. Es va treure la pipa, apagada, d’entre els llavis secs. Una llàgrima (records d’antic que el llibre portava) va començar a lliscar, lentament, entre les galtes marcades per l’experiència. Al so del respir anestesiant que tancava la música, va agafar aire profundament, en el derrer dels seus sospirs, i es va quedar adormit, amb el llibre sobre la falda i la pipa a la mà.